La nostra història
Des de fa mil·lennis, el Baix Empordà ha estat una terra de pas i un indret ideal perquè hi florissin l’agricultura, la pesca, l’artesania i certs tipus d’indústria. Cada època ha deixat empremta en una comarca que és un autèntica confluència de llegats i de cultures.
-
Els primers habitants
Arrecerats als contraforts del Montgrí i a les boscúries de les Gavarres, on s’han localitzat diversos vestigis, els primers pobladors del Baix Empordà daten del paleolític. La transició de la caça i la recol·lecció a l’agricultura i la ramaderia va suposar l’inici del poblament de les planes de la comarca i la construcció de monuments megalítics. Molts d’aquests megàlits es concentren a les Gavarres, especialment en municipis com Santa Cristina d’Aro, Calonge i Forallac. Entre tots, destaca per la seves dimensions el Dolmen de la Cova d’en Daina a Romanyà de la Selva (Santa Cristina d’Aro).
Més endavant, els ibers van assentar-se en diversos indrets de la comarca, com n’és un clar exemple el poblat ibèric del Puig de Sant Andreu d’Ullastret, el més gran de Catalunya. També destaquen assentaments com el poblat de Castell (Palamós) o el jaciment de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell). La presència dels ibers, també anomenats indigets, es va veure progressivament eclipsada per la romanització, durant la qual van bastir-se vil·les i poblats, dedicats al treball del camp. Aquesta primera xarxa de nuclis va ser la base per a l’expansió medieval, després del breu pas dels visigots i els sarraïns.
-
Una arquitectura perdurable
Castells, cases fortificades o parròquies, són el pal de paller al voltant del qual es van construir, durant l’edat mitjana, els nombrosos pobles escampats per la plana baix-empordanesa. Aquest és l’origen de la fesomia actual de la comarca, amb un repartiment equilibrat de la població pel territori i l’activitat agrària com a salvaguarda del mosaic paisatgístic. Els murs de pedra aixecats durant aquesta època són, encara, el sòlid esquelet de moltes viles de la comarca. Així mateix, pels boscos i els tombants dels camins apareixen parròquies, pous i altres elements arquitectònics. No s’ha d’oblidar la presència dels monestirs, aglutinadors d’una forta influència en el territori durant l’època medieval, com en són exemple el monestir de Sant Feliu de Guíxols o el Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, que posen de relleu aquesta arquitectura quasi mil·lenària. Aquests, i d’altres, complementen una àmplia mostra de construccions religioses i civils més petites, amb predomini de l’estil romànic i presents en molts d’aquest pobles d’origen medieval.
A partir de l’edat mitjana, i fins el segle XVIII, els atacs de pirates i corsaris foren constants i van obligar la població a retirar-se del litoral. La presència de masos fortificats a la zona de Torroella de Montgrí, Palafrugell o Palamós, evidencien aquesta realitat, mentre que les torres, els camins de ronda i altres elements de fortificació prop de la costa, són la conseqüència directa de la vigilància del mar. Destaquen exemples com la Torre de Sant Sebastià (Palafrugell) o la Torre Valentina (Calonge i Sant Antoni).
-
Foto: Fent taps amb màquines de raspall a Miquel, Vincke & Meyer de Palafrugell. 1907. Arxiu d'Imatges del Museu del Suro. Col·lecció Manich.
L’herència industrial
Després de les sotragades de l’edat moderna –el bandolerisme, les crisis ambientals i agràries i les guerres dels Segadors i de Successió–, l’economia de la comarca va repuntar gràcies a les millores tècniques als cultius i l’inici de la industrialització, centrada en el suro, un producte que singularitza la comarca i li ha donat un gran dinamisme. D’altra banda, el treball de la ceràmica, amb una llarga tradició artesana, també va començar a mecanitzar-se. Aquests fenòmens van propiciar el creixement demogràfic, sobretot a les poblacions més grans. Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols o Palamós foren protagonistes amb la indústria suro-tapera, mentre que la Bisbal d’Empordà, ho fou per la ceràmica. Una herència avui visible en aquests municipis i visitable per mitjà de diferents equipaments i activitats culturals.
Malgrat tot, un nou daltabaix, la plaga de la fil·loxera, va fer retornar l’estancament econòmic. L’opció de tenir un futur més pròsper passava per les Amèriques. Gràcies a la fortuna feta al continent americà, els emigrants baix-empordanesos o indians van construir cases i mansions de regust colonial, a més de contribuir a la millora d’altres edificis i popularitzar l’havanera, un gènere de cançó molt arrelat a la comarca. Begur conserva molt patrimoni indià i cada any reviu aquesta època amb la Fira d’Indians. Per la seva part, Calella de Palafrugell, Palamós, Calonge, Sant Feliu de Guíxols i en general tots els nuclis costaners, contribueixen a la difusió de les havaneres i altres cançons vinculades a la mar.
-
Foto: Pere Carreres. Arxiu Imatges PTCBG
El Baix Empordà, avui
A partir de la dècada dels cinquanta, el Baix Empordà va experimentar un gran creixement del sector turístic, que tenia el seu precedent en els estiuejos de la burgesia catalana de principis de segle. Atrets per un paisatge pràcticament salvatge i rural i per la tranquil·litat de la zona, van començar a arribar milers de visitants d’arreu, entre els quals estrelles de Hollywood, que van rodar-hi pel·lícules i van enamorar-se del litoral baix-empordanès i de la Costa Brava. El turisme és avui un dels motors econòmics de la comarca i cada vegada més s’aposta per un model de turisme de qualitat, sostenible i respectuós amb el medi i el patrimoni natural. Cal destacar que el Baix Empordà, una comarca principalment de serveis, conserva el seu caràcter empordanès i una identitat pròpia, esdevenint un territori tranquil, acollidor, integrador i molt inspirador.
