Mercè Rodoreda
-
Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans.
Nota biogràfica
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 – Romanyà de la Selva, 1983) és una de les veus literàries catalanes imprescindibles. La seva figura és clau no només per entendre la literatura contemporània en llengua catalana, sinó per acostar-se a l’experiència individual i col·lectiva del segle XX, marcada per l’anhel de llibertat, la incertesa de les guerres i el pes de l’exili.
Nascuda en una família del barri de Sant Gervasi amb inquietuds culturals i catalanistes, Rodoreda va passar només tres cursos a l’escola, i als vint anys es va casar amb el germà de la seva mare. Tot i això, el neguit per la literatura i el desig d’independència la van acompanyar des de sempre. Va començar a escriure novel·les i, als anys trenta, va dedicar-se també al periodisme polític. Arran de la Guerra Civil, Rodoreda es va exiliar. Primer va viure en diverses poblacions de França i, a partir del 1954, a Ginebra, on romandria amb el seu amant, Armand Obiols, durant gairebé vint anys. El 1972, un temps després de la mort d’Obiols, Rodoreda es va traslladar a Romanyà de la Selva, al municipi de Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà. El 1979 es va fer construir una casa al petit nucli de les Gavarres, que seria la seva darrera residència i el lloc on va ser enterrada.Obra
Malgrat que també va cultivar la poesia i el teatre, la narrativa és la faceta més coneguda de l’obra de Rodoreda. Va encetar la seva trajectòria novel·lística amb algunes obres de joventut, de les quals va renegar –excepte d’Aloma (1938), amb la qual consolida la seva veu narrativa, i que refaria trenta anys després de publicar–. L’exili i la memòria ocupen un lloc central en l’univers literari rodoredià, en són el fil conductor. Les dones protagonitzen la majoria de les seves obres, en què destaquen elements simbòlics com els arbres, les flors i els àngels. Durant la seva etapa a Ginebra, l’escriptora torna a escriure i publicar regularment, després dels anys convulsos del primer exili i la Segona Guerra Mundial. Alguna de les novel·les més cèlebres de l’autora, com La Plaça del Diamant (1962), són d’aquest període. Una altra de les seves obres cabdals, Mirall trencat (1974), va ser enllestida a Romanyà de la Selva, l’entorn privilegiat que la va acollir els últims anys de vida i escriptura, en els quals va publicar, a més d’alguns reculls de relats, la seva darrera novel·la, Quanta, quanta guerra… (1980).
-
Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans.
Rodoreda i el Baix Empordà
Rodoreda va escollir un indret recollit i tranquil per establir-se de nou a Catalunya després del llarg exili. Romanyà de la Selva, on la seva amiga Carme Manrubia tenia una casa –anomenada El Senyal Vell–, oferia les millors condicions perquè l’escriptora tornés al país. La tranquil·litat del paratge i l’esplendor del jardí de la finca van propiciar una darrera etapa de plenitud creativa. La puresa del paisatge, en què els masos i els megàlits s’integren harmoniosament amb els boscos d’alzina, va alimentar la creativitat de Rodoreda, la qual va qualificar les Gavarres com “un dels paisatges més dolços de Catalunya”.
Fundació Mercè Rodoreda
La Fundació Mercè Rodoreda va ser fundada el 1992 per l’Institut d’Estudis Catalans, institució que va rebre en herència la propietat intel·lectual de l’escriptora. La fundació, ubicada a Barcelona, s’encarrega de difondre la figura i l’obra de Rodoreda, promoure’n l’estudi i gestionar-ne el patrimoni intel·lectual. L’estada de l’autora per Romanyà de la Selva i els seus voltants es pot resseguir a través de diversos itineraris literaris, que transcorren per espais que van servir-li d’inspiració.
