El nom d’indians o americans (més freqüentment en la variant indianos o americanos) s’ha utilitzat popularment al nostre país per designar tots aquells que emigraren a Amèrica i que, després d’un cert temps, tornaren rics a la seva terra d’origen.
L’arribada d’un indiano era sempre un gran esdeveniment per al poble: les autoritats i la gent anaven a rebre’ls amb entusiasme, i fins i tot hi tocaven músics. Normalment feien saber el seu retorn amb antelació i encarregaven a algú de confiança que controlés la construcció de la casa on havien d’establir-se. Les seves cases eren d’estil antillà: grans, quasi sempre de dos pisos, amb balconades que recorrien la façana, molts detalls de línies neoclàssiques, neogòtiques i modernistes adaptades a l’arquitectura colonial, un gran pati enjardinat a la part del darrere presidit per façanes amb voltes i belles pintures murals.
Els nostres avis i besavis quedaven realment meravellats amb aquells personatges que havien marxat escurats com rates i que arribaven rics, vestits de grans senyors, parlant una barrija-barreja de català i castellà sud-americà, acompanyats per criats negres o mulatos, carregats de lloros, fustes belles, palmeres... i explicant mil aventures que els devien fascinar.
Podem trobar belles mostres de l’arquitectura dels indianos a diferents poblacions del Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols (on els anomenaven càncamos), Begur i altres pobles com la Bisbal, Corçà...
A part de la seva arquitectura, ens n’han quedat les palmeres, que embelleixen alguns passeigs marítims de les nostres costes, els palosantos (caquis), les magnòlies... i sobretot, les havaneres, que encara ara anem a escoltar a l’estiu mentre assaborim un rom cremat.
Molts altres que emigraren a Cuba s’hi quedaren, tornaren pobres al seu poble o moriren de malària, però aquests no foren mai anomenats indianos...